Utilitza el cercador, però sempre groc

“Páginas Amarillas” llança un vídeo viral per mostrat les avantatges del seu producte. Per aquest, compte amb la col·laboració de l’humorista Joaquin Reyes, conegut per la seva participació en “La Hora Chanante” i “Muchachada Nui”.

En aquest vídeo el que es recrea és com actuen normalment els buscadors quan volen buscar conceptes locals i determinats. Es pot veure la història d’una parella que es perden a “Buscón de Encuentranillas”, un poble de Guadalajara, i es troben a dos vilatjans, un dels quals personifica als “cercadors internacionals”, donant infinitats de llocs relacionats sobre el concepte que s’està preguntant. En canvi, l’altre, que representa el cercador de “Pàginas Amarillas”, només ofereix informació precisa i detallada.

L’agència encarregada de l’elaboració del viral ha estat l’agència interactiva 101. L’objectiu principal de la campanya és donar conèixer als internautes que la recerca local de “Páginas Amarillas”, al ser més precís, s’adaptarà més a les seves necessitats.

Una nova filosofia d'entorn digital

“Hi ha molta publicitat per Internet que és molt dolenta. La publicitat en general fonamentalment és seducció i la interactiva és bàsicament diàleg. La clau d’una bona publicitat interactiva és que pugui incloure ambdós conceptes però no totes les peces ho aconsegueixen”- afirma Daniel Solana, director creatiu de DoubleYou. “Els nostres referents són els propis internautes; analitzem i estudiem el que fa la gent per la xarxa que és realment on bull la creativitat”.

Aquesta manera de pensar va fer néixer una nova filosofia d’entorn digital de la mà de l’Agència DoubleYou. Són molts els premis que ha guanyat l’agència però això mai ha estat un dels seus objectius principals, però “si ha estat un reconeixement del treball”- segons Daniel Solana.

Són moltes les campanyes interactives destacades que ha dut a terme, com exemple posarem una de les últimes que va realitzar pel nou Audi A3, on la marca invitava a l’usuari a recórrer 5.000.000 de km virtuals amb el nou model de cotxe.
Aquest concepte ha estat triat perquè per desenvolupar el nou Audi A3 es van dur a terme diferents proves de resistència sobre tot tipus de superfícies i temperatures, fent que el cotxe arribés a recórrer un total de 5.000.000 de km. D’aquesta manera, la firma alemanya ha volgut oferir a l’usuari l’oportunitat de protagonitzar una demostració real d’aquesta resistència a través d’una atípica campanya de banners.
Gràcies ales cookies els banners de la campanya localitzen el A3 particular de cada usuari i connecten amb ell perquè segueixi la seva evolució a temps real. D’aquesta manera, cada cop que l’usuari topi amb la campanya en qualsevol dels suports accedirà a l’estat de la seva marató particular fins que aconsegueixi els 5.000.000 de km. L’automòbil no es detindrà fins que aconsegueixi aquests km. Per aquets motiu, pots seguir la seva evolució a través de la pròpia Web.

.

Salt de YouTube a YouTube_Live!

YouTube, per primer cop des de la seva creació, crearà un esdeveniment físic per reunir estrelles del portal i famosos. Farà una retransmissió en directe del esdeveniment pel seu portal perquè milions de persones puguin estar presents a l’acte tot i que sigui mitjançant la xarxa a través de www.youtube.com/live.
Aquest esdeveniment tindrà lloc a Herbst Pavilion de Fort Mason Center de San Francisco el 22 de novembre. Durant les dues hores que durarà l’esdeveniment, es combinaran un programa ple de varietats, festa i concerts amb l’actuació de personatges que s’han fet famosos mitjançant el portal com Soulja Boy Tell‘em, Esmée Denters, els quals els seus vídeos han estat visualitzats per més de 111 milions de persones, i altres actuacions com els “caçadors de mites de Discovery Channel” i les ballarines de la pel·lícula Planet B-boy.
Els patrocinadors seran Activision, Lionsgate i Virgin America i tindran molta importància durant l’acte. El primer, s’encarregarà de submergir a l’audiència a l’experiència del videojoc “Guitar Hero World Tour” amb demostracions del videojoc per promocionar el seu llançament. El segon, s’encarregarà de promocionar algunes de les seves noves pel·lícules com Saw V i, el tercer, s’encarregarà de portar les diferents estrelles des de qualsevol país a l’acte.
Realment serà un acte bastant curiós i que sense cap dubte passarà a la història. Ara faltarà saber l’èxit i l’audiència que assistirà a l’acte directament ja sigui assistint personalment a l’acte o utilitzant la xarxa.

“La senyal”- vols ser un hacker?

Un perillós virus amenaça Internet. El famós virus JANUS està començant a expandir-se per tota la xarxa. El seu principal poder no està només en el seu efecte sinó en el seu objectiu: que tothom es converteixi en hacker. Que tothom es pugui fer amb el virus des d’una pàgina Web personalitzant-lo al seu gust i que el pugui enviar a qui vulguin.

Però, qui està darrera d’aquesta acció?
La resposta a aquesta pregunta és el llançament d’un nou llibre, “la senyal”, la primera novel·la que comença i acaba a Internet escrita per David Zurdo i Ángel Gutiérrez. La campanya de promoció és la responsable del virus JANUS, un dels protagonistes de la novel·la.

Aprofitant parts concretes de la novel·la l’agència CP Proximity proposa als lectors convertir-se en autèntics hackers i apoderar-se durant uns segons dels ordinadors dels seus amics.

Com fer-ho?
1- Només has d’entrar a la pàgina web www.proyectoconcienciaglobal.org.
2- Un cop estàs a la pàgina pressiones les tecles L i S a la vegada.
3- Introdueixes la contrasenya secreta: “compasión”.
En aquest moment descobriràs la Website de “la senyal” amb continguts exclusius de la novel·la i una eina viral sense precedents: el virus JANUS.

Una experiència que viurà l’usuari-víctima de forma real i directa en el seu escriptori. Podràs evitar caure en la temptació?

The social music revolution?

Last.fm (http://www.lastfm.es/) no és exactament una ràdio on-line, sinó una comunitat social formada per aficionats de la música, artistes i segells discogràfics. És un servei que registra tota la música que escoltes i, en funció dels teus gustos, t’ofereix i et presenta vàries possibilitats musicals: artistes que et puguin agradar, usuaris amb gustos similars, emissions de ràdio personalitzades, llistes d’èxits, entre d’altres.

Milers de persones diàriament pugen cada dia a Last.fm dades de cançons que escolten, etiqueten als artistes per estils i escriuen les seves biografies en la wiki dels servei, proporcionant així tots els continguts al sistema que donen com a resultat una de les majors enciclopèdies musicals d’Internet.
En comparació amb altres red socials musicals, last.fm, és una ràdio semàntica; és a dir, dóna un servei capaç d’entendre i predir els gustos dels seus usuaris per mitjà d’un sistema de catalogació i la gestió dels seus perfils. Aquest procediment, anomenat Scrobbling (que consisteix en enviar a Last.fm el nom dels temes que escoltes i agregar-los així al teu perfil musical), estudia els costums melòdics de l’usuari tant el que fa on-line com el que del seu disc dur.

Cal destacar que aquest sistema està documentat i té llicència com a codi obert i, per tant, està disponible per la integració per parts de programadors d’altres llocs i serveis.

Finalment dir que aquest servei és totalment gratuït malgrat per aquelles persones que vulguin un servei addicional han de realitzar una petita donació.

"Skyscreamer"

El Mundial de Futbol és la competició més gran del món que ajunta una gran quantitat d’aficionats del mateix esport en un lloc i moment determinat. És per aquest motiu que campanyes que tinguin a veure amb aquest esdeveniments cada cop es facin més grans i més sorprenents. L’any 2006, la marca Adidas, patrocinador oficial del Mundial 2006 i del Whybin/TBWA New Zealand, ha realitzat una acció tant a Alemanya com a Nova Zelanda que s’ha convertit en la major campanya interactiva del món, anomenada “Skyscreamer”.
Aquesta campanya consta d’un enorme cartell on hi surt representat Steven Gerrard, capità del Liverpool, mentre realitza el gest de xutar una pilota, en aquets cas, com s’observa a les fotografies, molt pesada. El cartell està muntat sobre una estructura metàl·lica que funciona com un bungee jump gegant però a l’inrevés. L’elàstic incorpora una pilota de 2,5 metres que al girar allotja a qualsevol que s’atreveixi a sentir un xut del capità anglès a 170km. Mentre es realitza el xut una mini càmera recull les reaccions de les persones. L’únic pas per poder participar és haver comprat un producte de la línea Predator de Adidas.
Com es pot observar, la marca mitjançant aquesta campanya interactiva realitza branding, promociona el producte i entreté, al mateix temps.
Cal dir que aquesta acció interactiva va funcionar i van ser moltes les persones que van voler interactuar.

El món és un mocador?

La teoria dels sis graus de separació és una teoria que diu que qualsevol persona pot posar-se en contacte amb qualsevol altra persona del planeta a través d’una cadena de coneguts que no tinguin més de cinc intermediaris com a màxim.
Aquesta teoria va ser inicialment proposada per l’escriptor hongarès Frigyes Karinthy a Chains (una de les seves obres). El concepte es basa en la idea de que tan sols és necessari un petit nombre d’enllaços perquè el conjunt de coneguts es converteixi en la població humana sencera.
Va haver un intent de provar la teoria per comprovar la seva certesa. La més destacada va ser l’any 1967 amb el psicòleg estaounidens Stanley Milgram amb el seu experiment anomenat “l’experiment del món petit”. Aquesta va consistir en seleccionar a l’atzar persones de l’oest dels Estats Units perquè enviessin targetes a un estrany situat a Massachusets. Els remitents coneixien el nom del destinatari, la seva ocupació i la seva localització aproximada. Se li va indicar que enviessin el paquet a una persona que ells coneguessin directament i que pensessin que fos la que més probabilitats tindria, entre tots els seus amics, de conèixer directament al destinatari. Aquesta persona quan ho revés tindria que fer el mateix fins que el paquet fos entregat al seu destinatari final. L’entrega de cada paquet només va necessitar entre cinc i set intermediaris. Aquest descobriment va set publicat en “Psychology Today”. Cal destacar que la teoria va ser molt criticada perquè el seu estudi estava basat en el nombre de paquets que es necessitaven perquè arribés al destinatari final escollit i que la mostra de persones que s’havia utilitzat per realitzar l’experiment es caracteritzava per tenir uns ingressos superiors respecte la mitjana normal i, per tant, no representativa de la mitjana de persones.

Els sis graus de separació es van convertir en una idea acceptada en la cultura popular després de que Brret C. Tjaden publiqués un joc d’ordinador en la pagina Web de la Universitat de Virgínia basat en el problema del petit món per saber quants graus de separació hi havia entre els diferents actors cinematogràfics de la història. Va utilitzar Internet Movie Database per documentar les connexions entre els diferents actors. La revista Time va anomenar aquest lloc Web “ The Oracle of Bacon at Virginia”, un dels deu millors llocs Web de 1996. El link de la pagina és el següent:

http://oracleofbacon.org/. Aquí podreu buscar combinacions de tot tipus com trobar els graus de separació entre Brad Pitt i Cantinflas, com podem observar en la imatge.

Com exemple, per simple curiositat, he intentat aplicar personalment aquesta teoria. He escollit dos exemples personals.
Quants graus de separació hi ha entre jo i la cantant Shakira? Dons la resposta és solament tres graus.
1r grau: jo conec el meu germà.
2n grau: el meu germà coneix al novio de la cosina de la Shakira, perquè han coincidit algun cop a la penya on veuen el futbol.
3er: la cosina coneix a la Shakira.

Quants graus de separació hi ha entre l’ex-alcalde de Barcelona Joan Clos i jo? Només dos graus.
1r grau: jo conec a la àvia d’una veïna meva.
2n grau: la seva àvia el coneix perquè era la seva veïna quan ell era petit.

I és que realment aquesta teoria funciona!!

T’agradaria ser famós per un dia?

L’agència interactiva Nurun ha estat la responsable de desenvolupar la nova campanya del nou perfum Paco Rabanne: One Million. Ha estat una nova estratègia online que ha inclòs SEO, virals, el disseny i la creació dels continguts de set sites diferents i una comunitat social creada al voltant de la fragància a Facebook.
Un cop l’usuari té accés a la pàgina Web http://1million-man.com/sp/ es troba amb un buscador on l’únic que ha de fer és introduir el seu nom o cognom. Un cop feta la recerca apareix a la pantalla un univers fan on el internauta es converteix en una autèntica celebrity.
Les recerques que pot fer l’usuari són sobre set temàtiques diferents (esport, notícies, motor, amor, joc, club de fans i moda) les quals és la única estrella. Aquesta recerca es converteix en més real quan puges al site la teva pròpia foto.
Per generar tràfic a la pàgina Web, la campanya ha comptat amb diferents virals realitzats per Internet, on a tingut prioritat la comunicació amb els bloggers més influents del món tecnològic, de la moda i la comunicació. A més a més, s’ha creta una comunitat a Facebook amb diferents aplicacions i enllaços a la que ja formen part 650 amics i al voltant de 100 fans.
Veient aquest exemple on l’usuari pot viure una experiència com ser famós, em pregunto avui dia la tecnologia té límits?

“Virus publicitaris”

No seria interessant que l’estratègia de comunicació de les empreses es constituïssin en un virus que contagiés (el seu missatge comercial) a tota la població en qüestió d’hores?

Són moltes les marques que cada cop més, avui dia, utilitzen el màrqueting viral o publicitat viral per incrementar el seu coneixement de marca. Aquest es refereix a la idea de que la gent es passi i comparteixi ràpidament continguts i conceptes divertits i interessants de caràcter comercial mitjançant els mitjans electrònics com són Internet o mòbil.

El increment de l’ús de la publicitat viral entre les marques és degut a la fàcil execució de la campanya, la seva fàcil capacitat de resposta, i el seu cost relativament baix per impactar directament al seu target. El seu principal objectiu és aconseguir una gran capacitat de possibles clients interessats a un baix cost.

Hi ha varies tipologies de campanyes virals. Les principals són el “Pasa’l” (un missatge incita al receptor a passar-lo als altres), viral incentivat (s’ofereix una recompensa per reenviar el missatge o per donar la direcció de correu electrònic d’algú), màrqueting encobert (on el missatge es presenta com una pàgina, activitat o noticia atractiva sense referències clares; aparentment no s’observa que s’està realitzant una campanya de màrqueting), màrqueting d’humor (missatges , noticies o anuncis que es troben al límit del correcte o del bon gust; d’aquesta manera la discussió o controvèrsia genera publicitat en forma de rumors i boca-orella); i per últim, la base de dades gestionada per l’usuari (els usuaris creen i gestionen les seves pròpies llistes de contactes utilitzant una base de dades que ofereix un servei on-line; d’aquest amanera els usuaris creen una cadena de contactes viral).

Cal dir, com s’ha comentat anteriorment, que aquesta forma de màrqueting permet a les empreses comunicar el seu producte o servei fent una inversió molt reduïda arribant a impactar a molta gent. Però aconseguir viralitat en una estratègia de comunicació no és del tot fàcil. Cal tenir certs aspectes en compte per aconseguir fer que no es contagi qualsevol sinó aquella persona que vol la marca contagiar (el seu públic objectiu) per poder aconseguir com a resultat un bona estratègia de comunicació.
Com exemple de publicitat viral destacaré el videoclip Amo a Laura. El vídeo encarregat per l’Associació “Nuevo Renacer por una Juventud sin Mácula” a més a més convidava a través de la seva pàgina Web a buscar un president pel club de fans de Hapiness i, fins i tot, a enviar un poema a la mateixa Laura. Amb tot això no deixava clar si es tractava d’una broma o de si era real.
Aquesta campanya de la cadena musical de MTV va començar a finals de març de 2006 llançant unes polèmiques fotografies que van ser distribuïdes per diferents locals i tendes de moda de tot el país en las que es veien culs amb marques de retoladors realitzades per un cirurgià plàstic. Aquestes marques recomanaven corregir les zones assenyalades ballant temes musicals de la pròpia cadena. Al destacar que aquesta cançó va néixer com a resposta d’aquesta associació als continguts poc apropiats de la cadena.

ADVERgaming

És una forma publicitària que es basa en la introducció de les marques dins del videojocs. Serveix per anunciar un producte, servei o marca dins del videojoc. Aquest permet una exposició continuada de l’usuari en front la marca anunciada. És a dir, s¡introdueix i s’impacta amb la imatge de la marca mentre s’està jugant.

El concepte “advergames” va ser utilitzat per primer cop en la revista Wired, l’any 2001, i va ser aplicat en diversos videojocs Web gratuïts que van ser encarregats per grans companyies.

El que busca aquest nou format publicitari és que els usuaris acceptin la publicitat i no la rebutgin com allò que interromp la seva activitat lúdica. A més a més, amb aquest nou suport publicitari, s’aconsegueix que les marques s’apropin directament al seu públic objectiu (joves) que molt sovint són també consumidors de videojocs.

Com exemple poso la campanya de Orange, que volia impactar en el seu públic objectiu jove (18-35 anys) per anunciar el seu nou producte “Targeta més missatges”. Per aquest motiu, va utilitzar aquest nou suport publicitari, concretament en jocs de la marca Xbox com Cycle Manager, NHL 2008, Skate, Tony Hawk AW, Tony Hawk’s Proving Ground, Project Gotham Racing, Need for Speed Pro Street i Pro Evo Soccer.

La marca i la informació de la promoció es podia veure en llocs on es podria veure a la vida real. D’aquesta manera Orange ha aconseguit estar present dintre del videojoc formant part del disseny (tanques, cartells, pantalles i marquesines), com es pot veure en els dos exemples gràfics, i no sent intrusiva ni molesta per l’usuari.

Sehen, was andere nicht sehen!

(See what the others don’t see! 13th Street. The Action and Suspense Channel)



















Per promocionar les noves pel·lícules de terror i “thrillers” que el canal Calle 13 anava a emetre, va transformar el lavabo d’un bar d’Edimburg en un espai interactiu. Un cop l’espectador entrava, es parava la llum i l’espai es banyava amb una llum ultraviolada on es descobria l’escenari d’un crim tant al terra com a les parets. Des del meu punt de vista, una experiència que un cop viscuda la recordes per tota la vida!

Com es pot veure, són infinites les aplicacions interactives que pot fer la marca per donar a conèixer el seu producte. Només cal una mica d’imaginació i creativitat per poder implicar al client-espectador-consumidor a la marca. En aquest cas, molt ben aconseguida.

ARt interactiu

Definim l’art interactiu com les obres contemporànies les quals fan participar a l’espectador de forma directa en la realització de la seva obra, no simplement com intèrpret o com a receptor. Algunes escultures es qualifiquen com a tal per permetre que l’observador camini sobre aquesta, a dins o al seu voltant. Moltes obres de net.art, software art i art electrònic són completament interactives i, molt cops, els visitants poden explorar un ambient d’hipertext.

Com exemple d’obra interactiva destacaré la de l’artista Daniel Rozin, que realitza miralls a partir de superfícies no reflectants. Una de les seves creacions és el mirall de fusta, creat al 1999, que utilitza 830 quadres de fusta connectats a un mateix nombre de motors els quals reben la senyal d’una petita càmera situada en el mirall. El seu funcionament es pot observar clarament en el vídeo següent.

es pot veure l'exemple de la interactivitat de l'obra:

http://www.youtube.com/watch?v=i-G54kVrhbE

Exemple de "mashup"

L’any 1968 els Beatles van llançar al mercat “the white album” i trenta-cinc anys més tard, al 2003, el raper Jay-Z va treure al mercat “the Black Album”. Un any més tard, el DJ Danger Mouse va tenir la magnifica idea d’utilitzar i integrar aquests dos grans àlbums fent “mashup” per crear el que va anomenar “The Grey album”.
Aquest àlbum va crear moltes controvèrsies perquè Danger Mouse no va demanar en cap moment els drets per poder utilitzar material dels Beatles i, a més a més, el va distribuir lliurement per Internet. Cal fer menció que el material de Jay-Z, en forma de cappella, si que estava totalment alliberat.

La notorietat que va aconseguir tenir amb aquest àlbum va ser produïda per la resposta que va tenir EMI, titular del copyright dels Beatles, quan va intentar parar la seva lliure distribució. La polèmica que es va desencadenar davant de la resposta de EMI va fer que l’àlbum distribuís de forma ràpida per Internet. Va ser producte de moltes crítiques negatives i, també, de molt positives ja que va ser anomenat el millor àlbum del 2004 per Entertaiment Weekly.

A més a més del “mashup” sonor, durant la tardor del 2004, els suissos Laurent Fauchere i Antoine Tinguely van realitzar el videoclip del “mashup” per promocionar el single de l’àlbum “Encore”. En aquesta composició es pot observar perfectament la unió dels Beatles i l’ambient de les fans en la seva època amb l’aparició de Jay-Z molt ben integrat en la imatge i en la composició audiovisual.
http://www.youtube.com/watch?v=JbXLp2z6xL4

Cal destacar que malgrat ser un treball amb copyright va ser alliberat per afavorir, avui dia, a la producció de “mashups” i “remixes”. I quina millor manera que utilitzar un mitjà tan poderós com és el d’Internet per donar a conèixer aquesta nova producció realitzada a partir de material ja existents. Però la pregunta que porta tot això és: s’hauria de permetre realitzar “remixes” i “mashup” d’altres composicions de forma lliure?

Wikipedia

És una enciclopèdia de contingut amb llicencia lliure basada en la tecnologia WIKI, que permet l’edició dels seus continguts per part del qualsevol usuari mitjançant un navegador Web.

Aquest projecte va ser creat el 15 de gener de 2001 per James Wales amb l’ajuda de Larry Sanger, com a complement de Nupedia (enciclopèdia escrita per experts). Avui dia, pertany a la Fundació Wikimedia, organització sense ànim de lucre.
Des de la seva creació no només ha guanyat popularitat (al setembre de 2008 va registrar més de 11 milions d’articles) sinó que el seu èxit ha desencadenat l’aparició d’altres projectes com Wikcionario (diccionari de sinònims), Wikisource (biblioteca lliure), Commons (imatges multimèdia), Wikilibros (llibres de text i manuals), Wikiespecies (directori d’espècies), Meta-Wiki (coordinació de projectes), Wikinoticias (notícies lliures) i, per últim, la Wikiversidad (plataforma educativa lliure).
Cal destacar que en l’actualitat hi ha un debat obert sobre la seva fiabilitat. Per una banda, se li dóna suport com les declaracions que es van realitzar a la revista científica “Nature” les quals afirmaven que la Wikipedia en anglès era tan exacte com la Encyclopedia Britannica en articles científics; i, per l’altra, es citada de manera crítica. Cal destacar que sovint es citada no com una font única d’informació sinó com una font complementaria.

Actualment, la Wikipedia és popular pel seu plurilingüisme: presenta edicions en més de 253 idiomes. Disset edicions superen els 100.000 articles: anglès, alemany, francès, japonès, italià, suec, holandès, espanyol, xinès, rus, noruec, volapük, romà i català.

Periodisme ciutadà: la nova era del periodisme?

El periodisme ciutadà, també denominat periodisme 3.0., és un nou fenomen que ha sorgit des de fa uns anys renovant la visió tradicional que es tenia de les comunicacions. El “Morrocotudo” a Xile i “Oh my News” a Corea del Sud, són dos exemples clars d’aquest nou fenomen periodístic que només ha estat possible gracies a Internet. Aquest permet a totes les persones (sense importar el seu estatus social ni la seva professió) escriure i publicar noticies, reportatges i entrevistes d’àmbits diversos.

Oh Yeon Ho (periodista coreà) va ser qui va crear l’any 2000 un lloc Web, denominat “Oh My News”, on la gent de diferents parts de Corea del Sud tingués l’oportunitat de publicar les noticies que ells mateixos reportaven. Aquesta iniciativa ràpidament es va propagar arreu del món. Inicialment va començar com un diari electrònic nacional, però actualment és el màxim exponent mundial del periodisme participatiu.

Per altra banda, a Xile aquest fenomen també comença a expandir-se. “El Morrocotudo”, és un dels mitjans que ha seguit l’exemple del diari coreà. Al igual que “Oh My News” permet publicar articles i noticies dels ciutadans.

Cal destacar que el naixement d’aquest nou mitjans només ha estat possible gràcies ha Internet que ha permès la propagació del periodisme ciutadà. Ha través d’aquest mitjà les persones han pogut expressar-se de manera més fluida, tant en els llocs informatius com en Weblogs i espais personals on qualsevol persona podia tractar el tema que volgués.

Amb aquesta nova forma de fer periodisme són molts els que es comencen a preguntar si és un perill per la tradicional professió, ja que en l’actualitat no és necessari passar per la universitat per formar part dels mitjans de comunicació. Des del meu punt de vista, no crec que aquest nou fenomen pugui ser una amenaça sinó una forma de complementar la informació que donen els mitjans tradicionals i una manera diferent d’interpretar la realitat que els envolta.

@

Aquest símbol que és tan familiar per nosaltres i que diàriament l’utilitzem per enviar un correu electrònic (a amics, familiars, professors, desconeguts, etc.) sense donar-li cap més importància, té, també, la seva història.

L’arrova és el símbol que s’utilitzava com unitat de massa. Equival a una quarta part d’un quintar. Es diu que es va començar a utilitzar en la zona de Andalusia, durant el domini musulmà al segle XIV. El seu nom prové del àrab الربع “ar·ruba” (que significa quarta part, un quart de quintar; pes equivalent a 11,5kg). El seu ús es va popularitzar, sobre tot amb els viatges transatlàntics. D’aquest amanera, va ser com es va fer popular entre els anglesos qui l’anomenaven “at”.

Amb el temps el seu sentit original es va anar perdent però no la seva grafia. Quan es van desenvolupar les primeres màquines d’escriure, l’any 1884, alguns dels teclats (com les Lambert) ja incloïen aquest antic símbol, però no per la seva relació amb la unitat de massa sinó perquè en la majoria de llibres de text (majoritàriament els de matemàtiques i enginyeria) l’arrova representava el símbol d’àrea, com a mesura de superfície.

No serà fins anys més tard (1971), quan el programador Ray Tomlinson va analitzar el teclat del seu Model-33 Teletype per buscar un símbol únic que pogués separar el nom de la persona del lloc on estava, per evitar que els ordinadors al enviar i rebre missatges no poguessin confondre ambdues dades. Va ser ell qui per primera vegada va utilitzar aquest símbol al ciberespai, envien missatges de prova amb el seu ordinador Digital PDP-10 a un altre. La primera direcció electrònica de la historia va ser: tomlinson@bbn-tenexa.

Així va ser com es va aconseguir revifar l’ús d’aquest símbol que estava a punt de desaparèixer a mitjans del segle XIX.

Is The Machine using us?

http://www.youtube.com/watch?v=YF3-IORNQq0

Avui dia amb la codificació “xml”, que s’encarrega de definir el contingut i no la forma, es fa més fàcil poder agafar la informació del lloc web que ens interessa i configurar així la nostra pròpia pàgina Web. Amb la forma separada dels continguts amb els elements estilístics, avui dia, no cal que l’usuari sàpiga programar per pujar continguts a la Web. Hi ha llocs, com els blogs, que s’encarreguen dels recursos estilístics i l’usuari només ha de preocupar-se pel contingut. Aquest no només pot ser text, sinó vídeos i imatges. Tot això és possible a la codificació “xml”.

Tota aquesta nova informació que dia a dia l’usuari puja a la Web ha de ser organitzada per algú i aquest algú som nosaltres mateixos. Quan publiquem, clickem un enllaç o simplement etiquetem un lloc Web que ens agrada o que té informació que ens pot interessar, el que estem fent és donar ordres a la màquina (internet) del què és important i que no. Per tant, som nosaltres mateixos qui organitzem hi formem aquesta màquina diàriament. És a dir, no és allò que ens utilitza, és allò que nosaltres creem. Per això la Web és molt més que un espai que enllaça informació; enllaça persones que comparteixen interessos comuns i idees. Parlem ja de la denominada Web 2.0.

Però amb aquesta nova manera de crear i disposar dels continguts de forma lliure s’haurà de fer repensar a l’usuari i fer que sigui conscient de les responsabilitats que pot tenir. Ètica, copyright, autoria són tres dels aspectes més importants que haurà de tenir en compte alhora de crear i publicar informació al nou espai Web.