ADVERgaming

És una forma publicitària que es basa en la introducció de les marques dins del videojocs. Serveix per anunciar un producte, servei o marca dins del videojoc. Aquest permet una exposició continuada de l’usuari en front la marca anunciada. És a dir, s¡introdueix i s’impacta amb la imatge de la marca mentre s’està jugant.

El concepte “advergames” va ser utilitzat per primer cop en la revista Wired, l’any 2001, i va ser aplicat en diversos videojocs Web gratuïts que van ser encarregats per grans companyies.

El que busca aquest nou format publicitari és que els usuaris acceptin la publicitat i no la rebutgin com allò que interromp la seva activitat lúdica. A més a més, amb aquest nou suport publicitari, s’aconsegueix que les marques s’apropin directament al seu públic objectiu (joves) que molt sovint són també consumidors de videojocs.

Com exemple poso la campanya de Orange, que volia impactar en el seu públic objectiu jove (18-35 anys) per anunciar el seu nou producte “Targeta més missatges”. Per aquest motiu, va utilitzar aquest nou suport publicitari, concretament en jocs de la marca Xbox com Cycle Manager, NHL 2008, Skate, Tony Hawk AW, Tony Hawk’s Proving Ground, Project Gotham Racing, Need for Speed Pro Street i Pro Evo Soccer.

La marca i la informació de la promoció es podia veure en llocs on es podria veure a la vida real. D’aquesta manera Orange ha aconseguit estar present dintre del videojoc formant part del disseny (tanques, cartells, pantalles i marquesines), com es pot veure en els dos exemples gràfics, i no sent intrusiva ni molesta per l’usuari.

Sehen, was andere nicht sehen!

(See what the others don’t see! 13th Street. The Action and Suspense Channel)



















Per promocionar les noves pel·lícules de terror i “thrillers” que el canal Calle 13 anava a emetre, va transformar el lavabo d’un bar d’Edimburg en un espai interactiu. Un cop l’espectador entrava, es parava la llum i l’espai es banyava amb una llum ultraviolada on es descobria l’escenari d’un crim tant al terra com a les parets. Des del meu punt de vista, una experiència que un cop viscuda la recordes per tota la vida!

Com es pot veure, són infinites les aplicacions interactives que pot fer la marca per donar a conèixer el seu producte. Només cal una mica d’imaginació i creativitat per poder implicar al client-espectador-consumidor a la marca. En aquest cas, molt ben aconseguida.

ARt interactiu

Definim l’art interactiu com les obres contemporànies les quals fan participar a l’espectador de forma directa en la realització de la seva obra, no simplement com intèrpret o com a receptor. Algunes escultures es qualifiquen com a tal per permetre que l’observador camini sobre aquesta, a dins o al seu voltant. Moltes obres de net.art, software art i art electrònic són completament interactives i, molt cops, els visitants poden explorar un ambient d’hipertext.

Com exemple d’obra interactiva destacaré la de l’artista Daniel Rozin, que realitza miralls a partir de superfícies no reflectants. Una de les seves creacions és el mirall de fusta, creat al 1999, que utilitza 830 quadres de fusta connectats a un mateix nombre de motors els quals reben la senyal d’una petita càmera situada en el mirall. El seu funcionament es pot observar clarament en el vídeo següent.

es pot veure l'exemple de la interactivitat de l'obra:

http://www.youtube.com/watch?v=i-G54kVrhbE

Exemple de "mashup"

L’any 1968 els Beatles van llançar al mercat “the white album” i trenta-cinc anys més tard, al 2003, el raper Jay-Z va treure al mercat “the Black Album”. Un any més tard, el DJ Danger Mouse va tenir la magnifica idea d’utilitzar i integrar aquests dos grans àlbums fent “mashup” per crear el que va anomenar “The Grey album”.
Aquest àlbum va crear moltes controvèrsies perquè Danger Mouse no va demanar en cap moment els drets per poder utilitzar material dels Beatles i, a més a més, el va distribuir lliurement per Internet. Cal fer menció que el material de Jay-Z, en forma de cappella, si que estava totalment alliberat.

La notorietat que va aconseguir tenir amb aquest àlbum va ser produïda per la resposta que va tenir EMI, titular del copyright dels Beatles, quan va intentar parar la seva lliure distribució. La polèmica que es va desencadenar davant de la resposta de EMI va fer que l’àlbum distribuís de forma ràpida per Internet. Va ser producte de moltes crítiques negatives i, també, de molt positives ja que va ser anomenat el millor àlbum del 2004 per Entertaiment Weekly.

A més a més del “mashup” sonor, durant la tardor del 2004, els suissos Laurent Fauchere i Antoine Tinguely van realitzar el videoclip del “mashup” per promocionar el single de l’àlbum “Encore”. En aquesta composició es pot observar perfectament la unió dels Beatles i l’ambient de les fans en la seva època amb l’aparició de Jay-Z molt ben integrat en la imatge i en la composició audiovisual.
http://www.youtube.com/watch?v=JbXLp2z6xL4

Cal destacar que malgrat ser un treball amb copyright va ser alliberat per afavorir, avui dia, a la producció de “mashups” i “remixes”. I quina millor manera que utilitzar un mitjà tan poderós com és el d’Internet per donar a conèixer aquesta nova producció realitzada a partir de material ja existents. Però la pregunta que porta tot això és: s’hauria de permetre realitzar “remixes” i “mashup” d’altres composicions de forma lliure?

Wikipedia

És una enciclopèdia de contingut amb llicencia lliure basada en la tecnologia WIKI, que permet l’edició dels seus continguts per part del qualsevol usuari mitjançant un navegador Web.

Aquest projecte va ser creat el 15 de gener de 2001 per James Wales amb l’ajuda de Larry Sanger, com a complement de Nupedia (enciclopèdia escrita per experts). Avui dia, pertany a la Fundació Wikimedia, organització sense ànim de lucre.
Des de la seva creació no només ha guanyat popularitat (al setembre de 2008 va registrar més de 11 milions d’articles) sinó que el seu èxit ha desencadenat l’aparició d’altres projectes com Wikcionario (diccionari de sinònims), Wikisource (biblioteca lliure), Commons (imatges multimèdia), Wikilibros (llibres de text i manuals), Wikiespecies (directori d’espècies), Meta-Wiki (coordinació de projectes), Wikinoticias (notícies lliures) i, per últim, la Wikiversidad (plataforma educativa lliure).
Cal destacar que en l’actualitat hi ha un debat obert sobre la seva fiabilitat. Per una banda, se li dóna suport com les declaracions que es van realitzar a la revista científica “Nature” les quals afirmaven que la Wikipedia en anglès era tan exacte com la Encyclopedia Britannica en articles científics; i, per l’altra, es citada de manera crítica. Cal destacar que sovint es citada no com una font única d’informació sinó com una font complementaria.

Actualment, la Wikipedia és popular pel seu plurilingüisme: presenta edicions en més de 253 idiomes. Disset edicions superen els 100.000 articles: anglès, alemany, francès, japonès, italià, suec, holandès, espanyol, xinès, rus, noruec, volapük, romà i català.

Periodisme ciutadà: la nova era del periodisme?

El periodisme ciutadà, també denominat periodisme 3.0., és un nou fenomen que ha sorgit des de fa uns anys renovant la visió tradicional que es tenia de les comunicacions. El “Morrocotudo” a Xile i “Oh my News” a Corea del Sud, són dos exemples clars d’aquest nou fenomen periodístic que només ha estat possible gracies a Internet. Aquest permet a totes les persones (sense importar el seu estatus social ni la seva professió) escriure i publicar noticies, reportatges i entrevistes d’àmbits diversos.

Oh Yeon Ho (periodista coreà) va ser qui va crear l’any 2000 un lloc Web, denominat “Oh My News”, on la gent de diferents parts de Corea del Sud tingués l’oportunitat de publicar les noticies que ells mateixos reportaven. Aquesta iniciativa ràpidament es va propagar arreu del món. Inicialment va començar com un diari electrònic nacional, però actualment és el màxim exponent mundial del periodisme participatiu.

Per altra banda, a Xile aquest fenomen també comença a expandir-se. “El Morrocotudo”, és un dels mitjans que ha seguit l’exemple del diari coreà. Al igual que “Oh My News” permet publicar articles i noticies dels ciutadans.

Cal destacar que el naixement d’aquest nou mitjans només ha estat possible gràcies ha Internet que ha permès la propagació del periodisme ciutadà. Ha través d’aquest mitjà les persones han pogut expressar-se de manera més fluida, tant en els llocs informatius com en Weblogs i espais personals on qualsevol persona podia tractar el tema que volgués.

Amb aquesta nova forma de fer periodisme són molts els que es comencen a preguntar si és un perill per la tradicional professió, ja que en l’actualitat no és necessari passar per la universitat per formar part dels mitjans de comunicació. Des del meu punt de vista, no crec que aquest nou fenomen pugui ser una amenaça sinó una forma de complementar la informació que donen els mitjans tradicionals i una manera diferent d’interpretar la realitat que els envolta.

@

Aquest símbol que és tan familiar per nosaltres i que diàriament l’utilitzem per enviar un correu electrònic (a amics, familiars, professors, desconeguts, etc.) sense donar-li cap més importància, té, també, la seva història.

L’arrova és el símbol que s’utilitzava com unitat de massa. Equival a una quarta part d’un quintar. Es diu que es va començar a utilitzar en la zona de Andalusia, durant el domini musulmà al segle XIV. El seu nom prové del àrab الربع “ar·ruba” (que significa quarta part, un quart de quintar; pes equivalent a 11,5kg). El seu ús es va popularitzar, sobre tot amb els viatges transatlàntics. D’aquest amanera, va ser com es va fer popular entre els anglesos qui l’anomenaven “at”.

Amb el temps el seu sentit original es va anar perdent però no la seva grafia. Quan es van desenvolupar les primeres màquines d’escriure, l’any 1884, alguns dels teclats (com les Lambert) ja incloïen aquest antic símbol, però no per la seva relació amb la unitat de massa sinó perquè en la majoria de llibres de text (majoritàriament els de matemàtiques i enginyeria) l’arrova representava el símbol d’àrea, com a mesura de superfície.

No serà fins anys més tard (1971), quan el programador Ray Tomlinson va analitzar el teclat del seu Model-33 Teletype per buscar un símbol únic que pogués separar el nom de la persona del lloc on estava, per evitar que els ordinadors al enviar i rebre missatges no poguessin confondre ambdues dades. Va ser ell qui per primera vegada va utilitzar aquest símbol al ciberespai, envien missatges de prova amb el seu ordinador Digital PDP-10 a un altre. La primera direcció electrònica de la historia va ser: tomlinson@bbn-tenexa.

Així va ser com es va aconseguir revifar l’ús d’aquest símbol que estava a punt de desaparèixer a mitjans del segle XIX.

Is The Machine using us?

http://www.youtube.com/watch?v=YF3-IORNQq0

Avui dia amb la codificació “xml”, que s’encarrega de definir el contingut i no la forma, es fa més fàcil poder agafar la informació del lloc web que ens interessa i configurar així la nostra pròpia pàgina Web. Amb la forma separada dels continguts amb els elements estilístics, avui dia, no cal que l’usuari sàpiga programar per pujar continguts a la Web. Hi ha llocs, com els blogs, que s’encarreguen dels recursos estilístics i l’usuari només ha de preocupar-se pel contingut. Aquest no només pot ser text, sinó vídeos i imatges. Tot això és possible a la codificació “xml”.

Tota aquesta nova informació que dia a dia l’usuari puja a la Web ha de ser organitzada per algú i aquest algú som nosaltres mateixos. Quan publiquem, clickem un enllaç o simplement etiquetem un lloc Web que ens agrada o que té informació que ens pot interessar, el que estem fent és donar ordres a la màquina (internet) del què és important i que no. Per tant, som nosaltres mateixos qui organitzem hi formem aquesta màquina diàriament. És a dir, no és allò que ens utilitza, és allò que nosaltres creem. Per això la Web és molt més que un espai que enllaça informació; enllaça persones que comparteixen interessos comuns i idees. Parlem ja de la denominada Web 2.0.

Però amb aquesta nova manera de crear i disposar dels continguts de forma lliure s’haurà de fer repensar a l’usuari i fer que sigui conscient de les responsabilitats que pot tenir. Ètica, copyright, autoria són tres dels aspectes més importants que haurà de tenir en compte alhora de crear i publicar informació al nou espai Web.